|
Pau no s'anà en llargues:
—Qué tens a vore amb Cremades?
Pere Revents, alies Brujas, Wesintong i Bankong, el mirà amb gest relaxat. A la sala de visites del centre penitenciari, no era molt comú vore a un tinent de la Guardia Civil passejar-se com si fora un familiar més, així que Revents somrigué:
— No és una visita oficial. I jo en dos anys i mig tindré la condicional. Si vol parlar amb mi, convide'm a cafè quan estiga al carrer.
Pau el mirà amb tranquil·litat, preferia sorprender als seus interrogatoris amb una mena d'amabilitat ferma que fera
comprendre que havien arribat al punt màxim i que ja només podien contar amb el "policia roïn". El
sistema treia resultats, més entre aquells que ja estaven
acostumats a tractes amb la guàrdia civil o la policia.
— Vinga Brujas, tens més assumptes a l'espera. Si m'ajudes ara et faràs amic meu. Els amics no es busquen les
pessigolles. Fins als 70 anys, en qualsevol moment pots retornar a este hotel.
— No era res il·legal, t'ho jure pels meus fills,
picoletol!. Cremades sempre anava buscant experts en
còpies. Jo li ficava en contacte, per 400.000 pessetes
de les d'abans. Ell no m'explicava res, i jo no
preguntava, un negoci perfecte.
— Busque a un copista —insistí Pau— dels que treballava per a ell fa no menys de 2 anys tal vegada de fa 5 anys.
—T'ho dic perquè acabaràs trobant-lo. Al que busques es diu
Bonporcat, Rafel Bonporcat. Deixa-lo tranquil tinent,
és vell i està malalt. Es ficà al negoci per culpa
del seu fill, un ionqui de Russafa. Però el cavall
soterrà el fill, i ell deixà el negoci fa molt. No el
pressiones, tinent, és un bon home, t'ho jure pels meus fills.
— Bé Brujas, tenim prou. Ah! No jures pels teus fills,
podries arribar a tindre-los
|
|